dissabte, 30 de desembre del 2006

Puigcerdà


Aquest ja ha sigut el quart any que l'Anna i jo hem passat uns dies a Puigcerdà. Al principi l'excusa era anar-hi a desconnectar uns dies per carregar piles i afrontar de la millor manera possible l'època de reclusió acadèmica que impliquen els exàmens de gener. Aquest any pel gener no tenim exàmens, però tornar-hi era inevitable...


No, no hi anem a esquiar. En tots aquests anys només un cop ens vam arribar a la Molina a visitar una amiga comuna que és d'allà. Ens vam limitar a contemplar les pistes des de baix de tot, menjar una mica a un bar i llançar-nos algunes boles de neu artificial.

Anem a Puigcerdà per estar-hi dos dies. Simplement això: estar-nos-hi. Estem enamorats de la Cerdanya, del seu paisatge, dels prats amb herba tocada pel fred i rosegada per les vaques i cavalls que hi pasturen, dels rius d'aigua i gel, de la llum de la vall, dels pobles solitaris amb carrers estrets i cases de pedra.


Però Puigcerdà, sobretot Puigcerdà. L'encant d'una ciutat petita al mig del Pirineu, amb les seves cases esbeltes repartides pel poble, amb teulats negres, de pissarra. L'encant del llac, ben glaçat durant aquesta època, amb majestuoses vil·les modernistes dels senyors de Barcelona edificades al seu voltant, amb els ànecs i els cignes nedant per la poca aigua líquida que s'ha salvat de la solidificació imposada per les baixes temperatures. L'encant d'un poble idíl·lic, una estampa nadalenca lleugerament ensucrada.


Puigcerdà és precisament això. El Nadal ideal fet realitat. Almenys per nosaltres, que el visitem durant dos dies. Deu ser diferent per qui el pateix durant tot l'hivern, amb un fred que es fa notar, amb la gent que s'estressa amb el seu tràfic inevitablement caòtic (tants cotxes en carrers tan estrets!!) i amb l'exèrcit de pijos gens dissimulats que omplen les botigues de roba de marca i fan cua en xarcuteries de disseny per endur-se embotits ben típics a casa seva.

Puigcerdà és el somni del Nadal perfecte fet realitat... si hi vas tranquil i fas la teva.

dissabte, 23 de desembre del 2006

Osti! Ja és Nadal!

Potser és per culpa d'un estiu que es va allargar massa, però crec que no, que és l'anar fent anys que fa accelerar el temps, però m'he trobat transportat al Nadal de cop i volta, quasi com de sorpresa.

- Però que no has vist els llums que hi ha al carrer des de l'octubre?? Si, val...
- I que no és a finals d'estiu que comencen a vendre't loteria de Nadal? Si, també...
i és més... ho trobo exagerat que avisin amb tanta antelació !

Segurament, més ben dit, molt segurament, aquesta anticipació és deguda a criteris estrictament comercials o a la il·lusió que toqui la grossa (malgrat la menyspreable probabilitat que a un li toqui). Però potser és aquesta l'única manera de tenir present que aquestes festes marcades al calendari estan a punt d'arribar, i recordar-les a aquesta gent que vivim a un ritme massa accelerat.

Recordo, quan era petit, que el Nadal i tot el que representa, començava a acostar-se per Sant Nicolau. El mercat era el primer avís. Una parada d'entranyables cagations embarretinats, d'ulls esbatanats i fumadors de pipa (que aquest any he trobat a faltar, per cert) i les neules acabades de fer a peu de carrer que ens oferia la desapareguda pastisseria Solà, complien aquesta funció en aquells ja llunyans anys 90.

I dic que era amb Sant Nicolau que, tot just, començava a acostar-se... perquè encara ens quedaven dues llargues setmanes abans que arribés la nit de fer cagar el tió. Aquestes dues setmanes llargues són les que té de vida aquest blog, i aquest només és el 6è post que hi penjo. No cal que us digui, doncs, que he cremat aquestes dues setmanes a gran velocitat.

En vaig ser conscient el dia 21 a la nit. Osti, demà és la loteria, però si no tinc cap número!!! Els dies anteriors havia pensat: ja en compraràs algun, ja... i no en tenia cap, res, ni participacions al sorteig de cap panera. Ai... que ràpid que passa el temps!!

Ah, abans que me n'oblidi... BON NADAL !!

dissabte, 16 de desembre del 2006

Espaguetis

Trobo a faltar que els homes del temps el ensenyin a la televisió, doncs crec que són molt didàctics i entenedors. Familiarment els anomenem "els espaguetis" i els acabo d'incorporar al menú de la dreta del blog.

És un gràfic molt fàcil d'interpretar. Al centre meteorològic alemany fan prediccions amb un model meteorològic que repeteixen unes quantes vegades, fent petites variacions a les condicions inicials. El resultat és un conjunt de sortides de models, dels quals se'n fa una mitjana, i és el que veiem als mapes d'isòbares que ens ensenyen, per exemple, a la televisió.

Al gràfic hi surten dos conjunts de línies: la temperatura prevista sobre Barcelona a uns 1500 metres d'alçada (línies superiors) i la nuvolositat (línies inferiors). Encara que sigui Barcelona val per gran part de Catalunya, ja que els camps meteorològics a 1500 metres d'alçada no varien gaire amb la distància (no té res a veure amb la temperatura arran de terra).

Les diferents sortides de models són les línies de colors. Com veieu, al principi estan molt juntes i a mesura que avancen els dies se separen: això significa que la incertesa de la predicció agumenta amb els dies. Com més separades estan les línies més incertesa hi ha (expressió que a la tele es tradueix amb "els mapes no es posen d'acord").

La mitjana de totes aquestes sortides de models és la línia blanca, mentre que la línia vermella gruixuda és el valor mitjà dels darrers 30 anys, o el que en diríem el valor normal. Així, en l'exemple d'aquí sota, veiem clarament que els propers dies la temperatura serà més baixa del normal (tots els models ho diuen) i que durarà ben bé una setmana. A més, sembla que també hi haurà nuvolositat, i per tant, possibilitat de precipitacions.

Ah, una cosa: La possibilitat que nevi a la costa es pot donar si la temperatura a 1500 metres arriba a sota dels -5ºC. Què us sembla... nevarà a Malgrat? La resposta... als espaguetis dels propers dies!

Salvats per la campana (de Gauss)

La seva forma sinuosa em va seduir des de la primera vegada que me la van ensenyar. Campana poderosa, llei de lleis, la síntesi del que és la naturalesa sencera, o potser només la humana. Aquí la teniu... contempleu-la


Ras i curt. Aquesta campana ho explica tot, o gairebé tot. No té límits, va d'allò més insignificant i s'endinsa fins el límit inexistent de l'infinit; està condemnada a agafar-ho tot, absolutament tot; l'hem dissenyat precisament així.

Agafeu una característica de la natura, qualsevol, i poseu els seus extrems a banda i banda de la campana. La seva llargada discorre gradualment entre els dos extrems oposats, mentre la seva alçada ens indica el nombre d'elements que compleixen tal grau d'aquella característica. M'enteneu què vull dir? Segurament qui m'hagi entès ha trobat tota aquesta parrafada sobrera i en tindria prou amb què recordés la fórmula matemàtica que, al cap i a la fi, és la manera més exacta de definir-la.

Però vull que m'entengui tothom, o sigui que agafem un exemple que tothom té clar: la bellesa humana, que és una característica de la naturalesa. Agafeu la campana i poseu a l'esquerra els lletjos més lletjos, i a la dreta els guapos més guapos, o a l'inrevés, que també val (és que m'he adonat que amb la frase que acabo d'escriure encara podria interpretar-se políticament, i no no no! aquesta no és la intenció!, que quedi clar!).

L'alçada és el nombre de persones que tenen un diferent grau de bellesa. Així hi ha molt poca gent horriblement lletja, al igual que molt poca gent extraordinàriament guapa. On està la majoria? Al mig, al "montón", al "bulto" de la campana, evidentment. Apliqueu-ho als parells d'extrems que volgueu: alts i baixos, grassos i prims, simpàtics i antipàtics, bons i dolents, intravertits i extravertits, idiotes i genis, blanc o negre... Sí, ara m'heu entès oi? És a dir, no tot és blanc o negre, hi ha una graduació, això ja ho sabíem, però la campana ens diu que la gran majoria és, precisament, GRIS !

Però emboliquem-ho una mica més encara... i fiquem la campana dins la campana... és a dir... mesurem mitjançant campana de Gauss si tot el que hi ha la natura es pot explicar mitjançant la mateixa llei de la campana de Gauss.

Aquest és el combat: a l'esquerra, les lleis naturals totalment adaptables mitjançant la campana, a la dreta, les lleis naturals absolutament inexplicables mitjançant campana... i al mig, al "bulto", les lleis només parcialment explicables mitjançant campana... eh que bo? La mateixa campana se censura a ella mateixa i s'impedeix ser llei universal, deixant lloc a tota altra mena de lleis naturals i estadístiques com també és, al cap i a la fi, aquesta campana. És a dir, la gran majoria de lleis només són parcialment explicables mitjançant la campana!!

Però per què estem salvats per la campana? Doncs perquè és la demostració que els humans som mediocres, almenys la majoria. Queda't en la mediocritat i no seràs criticat. I realment, sortir-ne per algun dels extrems costa esforç, doncs impera una mena de llei de gravetat que ens empeny a deixar-nos arrossegar per allò que és més fàcil, més pla, que no ens porta problemes. Dit d'altra manera, si no ets al bulto ets raro !!

Felicitats als qui s'empenyen en no ser mediocres, sobretot per l'esforç enorme que fan !

diumenge, 10 de desembre del 2006

Nit de ritme (II), amb retrobades i emocions

Doncs resulta que, per gran sorpresa meva, un dels músics que acompanyava el grup de gospel havia estat company meu al col·legi d'Arenys de Mar on vaig estudiar el batxillerat. I encara de major sorpresa va ser descobrir dos companys més a la grada, que l'havien vingut a veure. A tots ells no els veia des del ja llunyà 1999 (és a dir, set anys i escaig).

Cap d'ells ha canviat gaire, i jo suposo que tampoc, perquè si aixi fóra no ens haguéssim reconegut. Em vaig dirigir a ells i vam intercanviar quatre paraules i informació del que havien estat les nostres vides des de llavors.

-He estat a Austràlia, allí vaig conèixer la meva nòvia, que és del Japó, i ara estic buscant feina allí -em va dir en Jordi, amb el seu parlar pausat.
-Al Japó? Però vaja... Què vas anar a fer-hi a Austràlia?
-Vaig acabar la carrera i volia fer alguna cosa: millorar l'anglès. Europa ho trobava massa a prop, als Estats Units no em queien bé... així que vaig decidir Autràlia -em va contestar, sempre, amb la seva cadència relaxada...

En fi, espero no veure'l gaire més, ni ell a mi. Així que ens vam desitjar molta sort. "Si em veus gaire per aquí, senyal que la història no ha anat bé". Espera veure'm, això sí, si algun dia per raons de treball o de plaer em deixo caure per aquelles contrades situades a l'altra banda del món.

Al sortir del pavelló, part del cel es va il·luminar amb un llamp, i al cap d'uns minuts queia una lleugera pluja. Al migdia el cel estava ben serè, però a aquelles hores de la matinada, grupuscles de tempestes pululaven sobre el mar, i una d'elles va treure el nas a Malgrat. Els homes del temps ho havien encertat, i el MASS també. La meteorologia va bé, els models meteorològics també, el món segueix girant i el temps... passa. Vaig anar a dormir tranquil.

Nit de ritme (I)

Sempre m'han fascinat els cantants d'espirituals negres. Aquesta gent alegre, plena d'energia, capaç de transformar la missa en una festa absoluta.

Ahir em vaig acostar per primer cop a una d'aquestes festes, concelebrada a la catedral Germans Margall de Malgrat (no pas germans malgrat, com es diu de vegades).

La sensació és difícil de definir. Vindria a ser com una experiència religiosa però laica a la vegada, festiva i espiritual, una catarsi absoluta d'un miler de persones submergides en el ritme encomanadís d'unes cançons senzilles, amb lletra i música repetitiva (la fórmula de l'èxit), entonades per una setantena de veus (i ànimes) totalment entregades al gospel, i sota la direcció d'un energètic i exhultant director.

Quina diferència amb les corals nostrades, tan rígides! La frontera entre espectacle i espectadors es va desfer. Sobre l'escenari els cantants de gospel es movien, ballaven, alçaven els braços al cel i repicaven de mans. L'escenari es movia, els altaveus també. El públic ballava, dret, assegut, amb les mans i amb els peus. Les grades telescòpiques del pavelló també es movien al ritme del gospel (jo hi estava assegut i ho vaig poder comprovar) i estic convençut que aquell ritme encomanadís es va irradiar bastants quilòmetres a la rodona, deixant una emprenta de magnitud superior a la del Poloni-210. Estaria bé, oi? Llàstima que It's just a dream...

dimecres, 6 de desembre del 2006

Hello world

Avui he obert aquest blog perquè tenia ganes d'escriure, simplement per això. No sé si l'ompliré molt o poc, tot dependrà del temps i les ganes. Però almenys tindré un lloc on expressar allò que em passi pel cap i, de pas, compartir-ho amb qui li vingui de gust llegir-ho.

En fi, tinc ganes d'explicar cosetes de tant en tant sobre qualsevol cosa. M'agrada molt la meteorologia, m'agrada parlar del meu poble, i també vull parlar de política i del comportament de les persones, de l'educació, la justícia, l'economia. I de coses menys tangibles com els somnis, il·lusions o l'amor (sí, l'amor, per què no? és massa cursi potser? ). De tot.

Quan algú intenta aprendre un nou llenguatge de programació, el ritual d'iniciació consisteix en parir un petit programa que quan s'executa escriu hello world. Com que aquest és el meu primer "intent bloguístic", he volgut que fes el mateix: Hola món!