Nit de ritme (I)

Sempre m'han fascinat els cantants d'espirituals negres. Aquesta gent alegre, plena d'energia, capaç de transformar la missa en una festa absoluta.

Ahir em vaig acostar per primer cop a una d'aquestes festes, concelebrada a la catedral Germans Margall de Malgrat (no pas germans malgrat, com es diu de vegades).

La sensació és difícil de definir. Vindria a ser com una experiència religiosa però laica a la vegada, festiva i espiritual, una catarsi absoluta d'un miler de persones submergides en el ritme encomanadís d'unes cançons senzilles, amb lletra i música repetitiva (la fórmula de l'èxit), entonades per una setantena de veus (i ànimes) totalment entregades al gospel, i sota la direcció d'un energètic i exhultant director.

Quina diferència amb les corals nostrades, tan rígides! La frontera entre espectacle i espectadors es va desfer. Sobre l'escenari els cantants de gospel es movien, ballaven, alçaven els braços al cel i repicaven de mans. L'escenari es movia, els altaveus també. El públic ballava, dret, assegut, amb les mans i amb els peus. Les grades telescòpiques del pavelló també es movien al ritme del gospel (jo hi estava assegut i ho vaig poder comprovar) i estic convençut que aquell ritme encomanadís es va irradiar bastants quilòmetres a la rodona, deixant una emprenta de magnitud superior a la del Poloni-210. Estaria bé, oi? Llàstima que It's just a dream...