Puigcerdà

Aquest ja ha sigut el quart any que l'Anna i jo hem passat uns dies a Puigcerdà. Al principi l'excusa era anar-hi a desconnectar uns dies per carregar piles i afrontar de la millor manera possible l'època de reclusió acadèmica que impliquen els exàmens de gener. Aquest any pel gener no tenim exàmens, però tornar-hi era inevitable...

No, no hi anem a esquiar. En tots aquests anys només un cop ens vam arribar a la Molina a visitar una amiga comuna que és d'allà. Ens vam limitar a contemplar les pistes des de baix de tot, menjar una mica a un bar i llançar-nos algunes boles de neu artificial.

Anem a Puigcerdà per estar-hi dos dies. Simplement això: estar-nos-hi. Estem enamorats de la Cerdanya, del seu paisatge, dels prats amb herba tocada pel fred i rosegada per les vaques i cavalls que hi pasturen, dels rius d'aigua i gel, de la llum de la vall, dels pobles solitaris amb carrers estrets i cases de pedra.

Però Puigcerdà, sobretot Puigcerdà. L'encant d'una ciutat petita al mig del Pirineu, amb les seves cases esbeltes repartides pel poble, amb teulats negres, de pissarra. L'encant del llac, ben glaçat durant aquesta època, amb majestuoses vil·les modernistes dels senyors de Barcelona edificades al seu voltant, amb els ànecs i els cignes nedant per la poca aigua líquida que s'ha salvat de la solidificació imposada per les baixes temperatures. L'encant d'un poble idíl·lic, una estampa nadalenca lleugerament ensucrada.

Puigcerdà és precisament això. El Nadal ideal fet realitat. Almenys per nosaltres, que el visitem durant dos dies. Deu ser diferent per qui el pateix durant tot l'hivern, amb un fred que es fa notar, amb la gent que s'estressa amb el seu tràfic inevitablement caòtic (tants cotxes en carrers tan estrets!!) i amb l'exèrcit de pijos gens dissimulats que omplen les botigues de roba de marca i fan cua en xarcuteries de disseny per endur-se embotits ben típics a casa seva.

Puigcerdà és el somni del Nadal perfecte fet realitat... si hi vas tranquil i fas la teva.